LA PLAÇA L'ESGLÉSIA

 

        A la plaça de l’església situada  en la part baixa del poble li ve el nom, lògicament, de tenir allí localitzada l’església del poble. Però no sempre ha estat així perquè abans de l’església ací estava la mesquita, lloc sagrat dels musulmans que habitaven el poble i així va ser fins al 1529 en que el franciscà Fra Bartolomé de los Ángeles la va consagrar  per al culte  cristià. Poc després, en 1535, es va construir una primera església. Una nova església, que és l’actual, s’edificaria en la segona meitat del S.XVIII amb característiques neoclàssiques i una façana austera i amb elements herrerians. Annex a l’església es troba el campanar, una edificació d’aspecte robust que consta d’un basament sobre el que s’eleva una torre de  4 cossos clarament diferenciats, d’aspecte massís, pesat i robust,pràcticament sense vans, amb unes poques espitlleres. En el tercer cos es troba el rellotge, l’encarregat de marcar el temps als benillobers. En el últim cos estan les finestres o cavitats, una per cada costat, cobertes amb un arc de mig punt que alberguen les quatre campanes. El campanar acaba en una coberta plana, rodejada per una reixa signada en 1891, que li dona un aspecte d’ inacabat. El campanar, històricament, va estar ornat amb una figuera que va nàixer i créixer entre els carreus de la cornisa i que periòdicament era tallada però que tornava a renàixer una i altra vegada fins que en la última reforma del campanar, allà per 1992, va desaparèixer donat el perill que suposava, ja que desplaçava els carreus i obria uns, cada vegada més, amples clavills. Al costat del campanar està la capella de la Comunió, acabada en 1819, i amb  accés des de la plaça. Front  l’església es troba l’ajuntament. L’antic ajuntament va ser reformat en 1978, una reforma total que li va donar la imatge actual amb els dos arcs i el pòrtic. En l’anterior edifici els arcs estaven incorporats a la façana i allotjaven uns finestrals amb forma de mig cercle. Posteriorment l’ajuntament va ser ampliat, incorporant un edifici de nova construcció sobre una antiga casa situada entre el carrer major i el carrer S. Gaietà. Els dos edificis estan adjuntats per un pas elevat sobre un falç arc de mig punt cobrint l’entrada del carrer S. Gaietà. Este nou edifici té també dos arcs manieristes i un pòrtic imitant ‘estructura del primer bloc. L’ajuntament alberga el centre polític del poble al ser el lloc de reunió de les autoritats: alcalde, regidors i jutge. També centre administratiu: secretari i gent amb funció administrativa. I en  temps passats centre econòmic: amb funció de mercat. Encara en el S.XX hi havia una peixateria en les seues dependències.

La plaça de dimensions reduïdes i amb forma de polígon irregular, que ha estat el centre de tots els esdeveniments significatius per al poble, ha conservat sempre el mateix nom a excepció de l’època republicana en la que se la va conèixer al menys de forma oficial com a plaça de la Constitució.

AURORA 2024

 

Un any més ens hem reunit (practicament els habituals de sempre) per complir amb esta tradició: cantar l'Aurora, al rompre el dia, pels carrers del poble.

L'ABADIA

 

        L’Abadia és el carrer, orientat d’est a oest, que va des del final del carrer de l’Almàssera al final del Carrer Santíssima Trinitat, a les espatlles de l’església. A este carrer li podem afegir el que coneixem com l’estret de l’Abadia que surt de la plaça de l’església fins l’Abadia i d’ací,precisament, ix el nom  pel que es coneix tot el conjunt. La casa que hi ha a l’estret era l’antiga casa abadia, residència del rector de la parròquia. Sense dubte és el carrer més estret del poble que a més, el fet d’estar entre les altes parets de l’església i la casa accentua encara més esta característica.  Vos puc contar  un atribut de l’estret: en els dies mes calorosos d’estiu  este carreró és dels poc llocs on corre un ventet refrescant. Però tornant a l’Abadia, topònim que s’ha conservat tant en la parla com a nivell oficial perquè, podem dir, que mai ha canviat de nom, és un carrer que transcorre entre dues altures en el seu tram central, al tram superior per un extrem s’accedeix amb uns escalons i en l’altre costat descendeix per una rampa. En els darrers quaranta anys s’ha urbanitzat este espai amb diverses reformes: el mur que separa les dues altures es va renovar, es va col·locar una reixa de ferro,bancs, es va  enrajolar, s’han plantat arbres, amb poca fortuna per no ser espècies autòctones més adaptades al lloc. En resum, es va integrar este recinte al poble. Amb anterioritat, s’havia edificat en tot l’espai que separava l’Abadia de la carretera canviant totalment la fisonomia de l’ indret en qüestió. Abans era un camp obert amb vistes al riu, a les seues riberes i a les terrassades hortes que l’emmarcaven així com al tossal d’Espinós. Per tant era un espai amb un  extraordinari  paisatge  ben solejat en els dies freds d’hivern per la seua situació encarada al migjorn. Lloc de reunió dels homes majors  i de xiquets en les vesprades d’hivern. Recorde al tio Visantet de Ruat assegut en una pedra al recés del mur, del pati de la que hui es casa rural, contant un conte a tota una colla de xiquets al seu voltant.

CARRER DE L'ALMÀSSERA

Arxiu:M.Carmen Reig. Carrer als anys seixanta

        El carrer de l’Almàssera rep el seu nom de l’existència d’una almàssera a final del carrer. I tal vegada siga per tal motiu, que sempre ha conservat el seu nom tradicional, no havent canviat mai. És un carrer trencat. Trencat perquè a poc metres del seu inici des de la plaça del Castell fa un gir de 90º, dirigit en el seu primer tram de nord a sud i d’est a oest en el seu segon tram. I trencat en el seu final,ja que acaba en un mur abocat a l’avinguda després d’una rampa empinada que en la seua primera part baixa a l’abadia i en la segona part a l’avinguda. Este final de carrer en fa pensar que algun moment de la història no tindria eixida, sinó que acabaria en un mur. En la darrera casa del carrer està l’almàssera, almàssera que pertany a família dels Mira,  una família de terratinents del poble amb moltes possessions rústiques i urbanes. Almàssera que va deixar de treballar en la dècada dels anys seixanta quan es va constituir la cooperativa i va instal·lar la seua pròpia almàssera. Amb anterioritat va pertànyer al senyor del poble, el comte de Revillagigedo.  Era una de les regalies que posseïa i que obligava a tots els llauradors a moldre les  olives en la seua almàssera pagant els seu respectiu cànon. A més, este carrer té una casa rural destinada a albergar hostes i un hort. Un hort singular i únic dintre del poble, per ser un hort independent de qualsevol casa. El carrer no està dedicat a l’advocació de cap sant, cosa estranya tratant-se d’un carrer dels més antics del poble,  per a estes coses com per a les celebracions sempre ha estat lligat a la plaça del Castell. D’este carrer vull destacar la bellesa d’un fons de verd i frescor en els mesos de primavera i estiu  i la tenor d’unes postes solejades en els mesos tardorencs i de l’ hivern.

 

PLAÇA DEL CASTELL

 

Festes 1949 Arxiu: Josefina Agulló

Plaça en els anys seixanta. Arxiu: M.Carmen Reig.

         Estem en la plaça del Castell. Un plaça de forma quasi rectangular amb quatre accessos:pujada des de la avinguda d’Alcoi, el carrer de l’almàssera, carreró de l’església i carrer San Caietà. És ell  lloc més antic, on es troba l’origen del nostre poble. Ací ha estat, en el nº 6 actual, el que va ser palau o casa  del senyors de Benilloba sobre les restes d’un antic alcasser musulmà amb una torre en el seu angle nord-oest. Residencia dels primers senyors, dels Comtes d’Aranda i dels Revillagigedo, encara que difícilment foren habitats en cap moment a l’igual que en els temps en que va pertànyer a la Corona. Era la insígnia del poder polític. Al passar a mans privades ha tingut diferent usos: com a vivenda, on s’han allotjat diverses famílies, com a escola de xiquets, garatge de cotxes, de cavalls i a motor, com a fàbrica tèxtil,etc. En 1958 va  sofrir un enfonsament de tota l’ala oest i va ser reconstruït en bona part. Tornant a la plaça, diré que en les diverses intervencions per a instal·lar el clavegueram han aparegut restes humans, mostra de la seua utilització per a soterraments en èpoques passades difícils de determinar, així com restes de ceràmica. La plaça fins a principi del s. XX sols tenia accés  des de la plaça l’església. La baixada a l’avinguda no existia així com tampoc existiria l’eixida del carrer almàssera cap a la carretera. La plaça era un clos tancat,que reunia les vivendes i l’alcasser rodejats per una muralla o mur que tancava el darrere  de les vivendes. L’actual carretera o avinguda de València no existia, el pont per a creuar el riu estava un nivell molt més baix que l’actual i el camí d’accés al poble pujava en ziga-zaga, passant per la Colaeta fins l’avinguda, al nivell d’on estava la ferreria, i d’ací cap a la plaça de l’Omet. Per evitar pegar la volta, la gent va començar a baixar de la plaça del Castell cap a l’avinguda, primer a peu, desprès ja baixaven animals fins que es va obrir camí per als carruatges. Encara que el nom més utilitzat per la gent i que a perdurat a través dels segles es el de plaça de Castell, també ha tingut altres denominacions: com Plaça de la República, des de 1936 al 1939. Després va passar a ser Plaça de Calvo Sotelo. També se la conegut com a Plaça de la Mare de Déu del Carme, a la que esta dedicada. Afortunadament, a hores d’ara, conserva el seu nom popular i tradicional de plaça del Castell. Les fotos pertanyen a tres moments diferents: una de 1949 amb el primer castell ( de cartró) que es va fer per a les festes, dues fotos de  finals de la dècada dels anys seixanta i dues fotos actuals.

CARRER SANTA ANNA

 

         Es un carrer no massa llarg,  amb poques cases en que la façana principal s’aboquen a ell, es a dir, cases a  les quals s’accedeix per este carrer. Concretament  son huit, però  afortunadament quasi totes estan habitades. La resta son façanes de cases que donen a altres carrers o façanes de patis. El traçat de carrer es sinuós i això ens informa de que no ha estat un traçat planificat. El traçat rectilini de carrers com el Nou, el del Metge i les casetes noves obeeix a una planificació prèvia. El carrer seria un antic camí rural que partia del carrer s. Josep cap al raval passant per la tàpia. Un carrer que aniria per darrere les cases i que per al trànsit d’animals i carrosseries els evitava passar per dintre del poble. Hem de pesar que l’antic camí d’accés al poble  pujava per l’avinguda, s’endinsava en la plaça  de l’Omet i per el carrer s. Antoni baixava al carrer Major, d’ací o bé entrava al poble o bé sortia cap amunt en direcció a Benasau. Aleshores el antic camí que anava per el que es hui el carrer Sta.Ana   acurtava  i  evitava passar per dintre del poble. El s.XVIII és un temps de gran creixement demogràfic i per tant de construcció de cases noves que aniran conformant carrers nous. I a mesura que va construint-se en el camí que va cap a les eres també aniran fent-se cases en el que és convertirà en carrer Sta.Anna. Este carrer també ha tingut altres noms,així en 1932 va tenir el primer canvi i va passar a anomenar-se com carrer de Manuel Azaña, per a, uns anys després, en1935,canviar a carrer Alejandro Lerroux i tornar a Manuel Azaña en 1936.Amb posterioritat tornaria al seu nom de Sta.Anna.

EL CARRER NOU

 

Foto: unaherrerodebenilloba.wordpress.com

Foto: unaherrerodebenilloba.wordpress.com

        Este carrer és conegut popularment pel carrer Nou, a banda  del seu nom oficial que és carrer S. Llorens. Però també ha tingut altres noms, encara que per poc temps,així durant el període de la II República primer va ser anomenat com a “ Gutemberg” en homenatge a l’inventor de la impremta  i després amb el sumptuós nom de carrer de la Llibertat, més acord amb els temps que corrien. En quant al seu origen pense que el podem situar al principi de segle XX, per la forma de nomenar-lo com a Nou i perquè encara he pogut escoltar testimonis orals de que al fer els ciments de les cases també es trobaven enterraments de l’època musulmana. La construcció de cases seria progressiva des de la part superior del carrer S.Pere cap a l’est ( carrer de la Mare de Déu dels Dolors) i pausada en el temps, es a dir, que es tardaria unes dècades en completar el carrer  i no seria fins als anys cinquanta del passat segle quan s’edificarien les dues fàbriques i les cases que hi ha des del carrer S. Pere cap a ponent. El carrer està dedicat a la advocació de S. Llorens amb un panell antic  fet per el ceramista d’Onda Vicent Abat Navarro que va estar un temps perdut al derruir la casa en el que estava i va ser substituït per una nova imatge que és la que actualment està penjada. L’anterior imatge va ser recuperada pels veïns i col·locada en un marc que tenen guardat i  trauen tots els anys quan celebren la festa del sant. Amb les imatges que il·lustre este escrit podem veure tres fotos  fetes en diferents temps: la primera en l’actualitat, la segona allà pels anys seixanta del s.XX en la que el carrer encara no està enquitranat i la tercera de 1947, l’any del centenari, en la que podem veure al carrer engalanat per l’ocasió. També podem veure la imatges dels dos retaules  existents de S.Llorens.

Panell actual de S.Llorens 

Panell antic de S.Llorens